Viladrau - La Garriga 2009: la crònica

Ja hi tornem a ser! Ha tornat la tradicional Viladrau-La Garriga, una cursa no gaire llarga, però que permet començar a "fer cames" de cara a afrontar la propera temporada. A la sortida ens trobem pocs Senderators, però amb ganes de posar fil a l'agulla. L'Albert, el seu pare, en Josep Maria, i algun amic més m'acompanyaven des de les 6 del matí fent cua per pujar a l'autocar a La Garriga. Alguns autocars més endavant en Xevi i família pujaven als vehicles directes cap a Viladrau.

Una altra vegada semblava que les places s'havien exhaurit, doncs una bona cua de caminadors passaven fred tot esperant el seu torn. De pujada cap a la Barita, a prop de Viladrau, el termòmetre baixava a sota zero. El més preocupant però estava per arribar: el gel i la neu. No havia triat una bona cursa per tornar i provar-me després dels més de 4 mesos de lesió. Aquests dos trets van introduir a la cursa una dificultat que no havia vist en les set edicions on havia participat. Força trams es van convertir en veritables tandes de caigudes i molta gent va veure com la pujada a Sant Segimon es convertia en un calvari.

Als pocs més de 2 km de cursa ens esperava la coca típica de La Sala, aquest any acompanyada igualment de Cacaolat calent. Degut a les condicions metereòlogiques l'Organització havia preparat alguns canvis en el camí, començant per la prohibició de seguir les dreceres que permetien retallar força la pujada. Aquest cop vam seguir la pista ample fins al final mentre vèiem com anava tornant-se d'un color blanquinós o gris, depenent de si es trobava recoberta de neu o gel. En algunes de les rampes més dures podíem observar com la gent feia més passos endavant que enrere i els passos pels rierols van provocar més d'una caiguda produint danys col·laterals, com el dit trencat de la dona del Xevi. Un servidor va lamentar no haver adquirit encara les noves sabatilles i en alguns punts vaig fer més "el chiquito" que no pas avançar.

Finalment arribàvem a Sant Segimon quasi doblant el temps de l'any anterior. De baixada cap a Collformic patinades diverses de l'Albert i meves que ens van portar sense adonar-nos-en a l'entrepà de botifarra. Aquest any, degut a tot plegat, es va prohibir el pas dels cotxes al Pla de la Calma cosa que va haver de forçar a l'Organització el trasllat de lloc de l'esmorzar, que tradicionalment era al Pla de l'Ase Mort. La botifarra va ser consistent tot i que, com ja fa set anys, seguim reclamant el tomàquet a tot entrepà com Déu mana.

Seguim l'Albert i un servidor travessant a pas lleuger el Pla de la Calma.  Ens plantegem  trotar una estona però les plaques de gel existents ens ho van fer repensar i deixar-ho per més endavant. Anàvem xerrant i fent fotos gaudint d'un dia fantàstic i caminant amb 4 capes (estil ceba made in Atleta) per protegir-nos dels 2 graus de temperatura que marcava el termòmetre de l'Albert. Amb una hora aproximadament ens plantem al control de l'Alzina i a partir d'allà, veient que el terreny està molt millor, comencem a córrer buscant l'ermita de Sant Cristòfol. Aquí a la baixada coincidim amb en Xevi, la dona i el seu cosí, el qual ja havíem conegut a la MM de l'any anterior.

Un cop a l'ermita, pastes variades i fruita ens van portar ràpid-ràpid cap a l'entrada de La Garriga, on ens esperava el retrobament amb la Senderator Maria i els embotits de la comarca, a base de botifarra blanca i bull negre. Coincídiem amb la Maria que era difícil fer una bona marca un dia com així, però el que comptava era començar a sentir les bones sensacions de retrobar-se amb la muntanya. Personalment vaig sortir content, veient que "progresso adequadament" de la tendinopatia.

Dades tècniques:

Distància: 31,36 km

Desnivell positiu: 1231

Desnivell negatiu: 1646

Alçada màxima: 1345m

Alçada mínima: 240m

IBP index: 126,59

M'agradaria dedicar aquest inici de temporada al nostre company de feina Jordi, que ha tingut un ensurt ja totalment superat i que esperem retrobar-lo ben aviat entre nosaltres barallant-se sobre de la seva BTT.