Núria - Queralt 2009: l'abandonament (Part II)

Ens havíem quedat just abans de començar la pujada al Pas dels Lladres, una rampeta que va des de 1800 metres d'altitud i puja fins a més de 2500 metres. Com us deia en el control i avituallament continuava plovent i pedregant. Les ràfegues de vent eren força potents i els llamps i trons que es veien per dalt no tenien gens de bon aspecte. La gent arribava xopa (com la foto de la Maria i el Fermí) i amb força fred. Però allí, al mig del no res, no hi havia gaire opció. O puges o puges!

 I la pujada va ser dura. L'Atleta i el Jordi anaven una mica per davant. Jo anava al meu ritme però la veritat és que vaig pujar còmode, tot i la pluja, tot i el vent, tot i la tempesta. Vaig pujar els 700 metres de desnivell positiu sense parar ni un sol cop. Bé, només un per assegurar-me que tenia el mòbil ben apagat, vist els llamps que queien al cim.

Quan vaig arribar al cim semblava que el cel s'obria una mica. Tenia fred. Estàvem xops. A dalt estaven els Jordis,  Japo i Atleta, mirant com el cel ens donava una treva. També vàrem coincidir amb la Maria i el Fermí. Bé, allà no hi fèiem res o sigui que vàrem arrencar. Estàvem passats el km 12. Ens quedava molt per endavant.

Ara aniríem passant (ho recordava del passat any) el Pla de Gorrablanc, Pla de les Salines...per anar a caure cap a la Molina. La diferència d'aquest any és que baixàvem fins al poble mateix de la Molina, a l'Estació. Això seria el km 27. De totes maneres el fred no marxava i els que em coneixen saben que precisament el tema fred no és un que m'afecti massa per no dir gens. Però suposo que devia ser la humitat de tota la roba i la forta baixada de la temperatura que no em deixava entrar en calor.

Avançavem sempre per sobre la cota dels 2000 metres i això es notava força. Sembla que et falti aire. No pots respirar amb comoditat. Haurem d'entrenar més de cara al Montblanc, pensava jo. Però mentre anàvem fent la moral del tres anava decaient. Ens havíem tret els impermeables per veure si els darrers raigs de sol eixugaven la roba...però ni així. La samarreta sí però les malles i sobretot els peus estaven xops encara.

Sobre el km 20 encara no ho dèiem obertament però la sensació de que La Molina seria el punt clau per decidir si tiràvem endavant o no era clara. Ara ja no em preocupava tan el fred com els peus...

No m'allargaré més inútilment. Vàrem arribar a la Molina sobre les 21.40h més o menys. L'hora de tancament del control eren les 22.30h o sigui que encara teníem marge. Allí vàrem poder veure com anaven alguns amics, segurament amb més moral que nosaltres. El Japo tenia clar que abandonava. Jo no ho tenia del tot clar però els peus van acabar-me de decidir. Quan després vaig poder-me'ls mirar bé ja a Bolvir, on vàrem passar la nit vaig veure que havia fet bé.  No haguessin aguantat els 70km que faltaven fins a Berga.

Ara és del tot inútil donar-li voltes de si no hagués plogut què hagués passat. Les sensacions físiques dels 3 eren força bones. Per mi personalment el Pas dels Lladres l'havia superat molt millor que el passat any i el tros dels Plans també. Però també és cert que pel que vàrem saber de la resta de companys la resta de la travessa va ser duríssima. O sigui que millor no fer càbales que no porten a res. No més em sap greu una cosa: no poder haver fet un bon test de cara als Ducs de Savoia de finals d'agost a França, al Montblanc.

Total 27km d'alta muntanya en una mica menys de 6 hores. això sí, riure amb el Japo i l'Atleta vàrem riure de valent. Caldrà més força mental i determinació de cara al Montblanc. Però allà hi haurà més motivació. Crec que aquest cop no em calen frases d'aquelles que m'agrada recordar. Però si una quadra perfectament, és que que em va dir el meu amic Josep per mail el dia següent: "qui sap retirar-se a temps és aquell que tindrà l'oportunitat de lluitar un altre dia".