Matagalls-Montserrat 2009: la crònica

Ja en tenim una altra al sac. Ja s'ha acabat la Matagalls - Montserrat 2009. Una edició on la climatologia ens ha respectat i l'organització ha estat força bé. Particularment dir-vos que l'he disfrutada molt i que, tot i tenir cada dia més companys i amics màquines, em sento molt content del meu rendiment. Com sempre diem, en ultradistància la competició és contra un mateix.

Cap a les 17h ja estàvem per Collformic. L'Alba (gràcies mil, Alba) ens va portar a Collformic al Jordi "Japo", al  José Luís (un company de feina) i a mi. Per  allí ja es trobaven el Sherpa Dave i l'Albert  Keymaker.  Més tard pujaven el Jaume Palote, la Txell i l'Albert xino-Xano (que diu que no ens coneixíem!). Nosaltres sortíem a les 17:54h juntament amb la Maria i el Fermí. No cal dir també que per allí es trobàrem als incombustibles del CEI: el Miquel, el Xavi Floresta, l'Olga, el Juanito, etc.

Després de les mil conyes amb els pantalons del Floresta, vàrem pendre la sortida a les 17:54 i vàrem anar junt el José Luís, el Japo i jo fins a Aiguafreda. Tot a bon ritme, mig trotant. Vàrem invertir 1 hora i 55 minuts per fer els primers 16 km.

Després vam seguir a bon ritme cap a Can Janot (km 22) on hi havia el sopar. L'amabilitat del personal de l'organització, el brou calent i els entrepans de tonyina ens varen donar forces per  seguir el ritme. De moment anàvem força bé (unes 3 hores de marxa). el tros des de CanJanot fins la casa de la Rovireta se'ns va fer força amè. El Sherpa Dave ens va atrapar a Can Janot i vàrem compartir caminada una bona estona.

Anàvem escoltant els gols del Barça i vàrem arribar a Coll de Poses (km 31.5). Ara venia una pujadeta al Collde Matalafuga i la baixa llarga i interminable fins a Sant Llorenç Savall (km 45). Mentre baixava cap a Sant Llorenç em va passar la Txell, l'Albert i el Jaume Palote. Quin ritme, nois! Anaven a per marca. Just el temps per felicitar l'aniversari de la Txell i deixar-los seguir a tota màquina.

A Sant Llorenç la sorpresa: en arribar el Japo i el José Luís s'havien retrassat una mica. Vaig pensar que l'anaven fent petar amb el Floresta però quan aquest va arribar em va dir que el Japo estava patint força de genoll. Suposo que la temporada és llarga i les baixades corrents que havíem fet tampoc li havien donat treva. Per altra banda el José Luís va nota certes molèsties als genolls. Total, que perr precaució van decidir deixar-ho a Sant Llorenç. Ànims companys!

Així que vaig sortir de Sant Llorenç (no sense l'abraçada amb el LuisMa i la Lia que sempre que passo a totes les ja 5 edicions que porto estan al peu del canó donant ànims) tot sol i seguint a la colla del CEI que anava per davant. Anava tirant trotant cap a Les Arenes i no els atrapava. " Com apreta el Juanito i família!!" - vaig pensar. I res, abans de la pujada a Coll de Grua no els vaig pas agafar. Vaig fer la pujada a Coll de Grua (km 57) sol i a ritme. Com es nota l'entrenament de l'estiu en alçada i la passada per la UTMB! Aquestes pujades on patia altres anys em varen resultar relativament còmodes, tot i els 52km que ja portava a les cames.

Total que em planto al km 61, als famosos donuts, i quan ja anava a sortir em trobo que arriba el Floresta i la tropa per darrera (impossible no veure'l amb els pantalonets). Doncs els senyors s'havien parat a fer un cafè a Sant Llorenç! Ja podia córrer jo! Així que vaig seguir cap al penúltim obstacle seriós: el Collet del Queixal (km 64). També vaig passar-lo força bé però el vent fred que feia em va fer parat a posar-me el paravent. Com picava!! I d'aquí cap a Vacarisses (km 72), a esmorzar! Encara era de nit però gana n'hi havia amb l'esforç. Els donuts ja els tenia als peus.

No sé la quantitat de formatgets que vaig endrapar a Vacarisses però tendia a infinit! així que després d'això i del fuet i l'embotit i quan ja clarejava vaig decidir apretar fort i fer tot el tram fins a Monistrol (uns 7 km) trotant a bon ritme. La veritat és que sinó aquesta part es fa força pesada, si mñes no  a mi. quan vaig arribar a la Font de monistrol vaig reposar aigua per la pujada a Montserrat que m'esperava. Estava força cansat degut a aquest darrer esforç però havia guanyat força temps respecte l'any passat. Ara ja sabia que aconseguiria el meu objectiu personal: baixar de les 16 hores.

Tot i així no vaig fer una pujada gaire bona, i la veritat és que en certs trossos vaig notar que venia "l'hombre del mazo" com diu l'entranyable Perico Delgado. Però aquí és on la mentalitat pot a la part física i vaig assolir l'objectiu en 15 hores i 24 minuts (sí Floresta, ho he dit bé 24 minuts!!! ni volent eh??). Al cap de res em vaig trobar a l'Ana. La meva amiga havia pujat de Barcelona a recollir-me. Un solete!! I clar, ja que venia va fer la pujada a peu des de Monistrol fins al Monestir (mil gràcies Ana).

Així que uns quants gots de la llimonada de la bona i simpàtica organització i cap avall amb el Cremallera, aquest any amb descompte pels marxaires! Gran travessa! La veritat és que l'he disfrutada molt. en el proper post us faré un petit resum de com els hi ha anat a tots els companys de la colla. Salut i km!!