IV Cursa de Tivissa: crònica 2009

El nostre company i amic Jordi Margalef ens fa arribar al seva crònica de la IV  Cursa de Tivissa. Ens l'apuntem per al proper any! té molt bona pinta.

Ja va fer bé la Ultra-Txell de no anar a la Cursa de Tivissa (penseu que tornava de fer 79 km de la Rasos de Peguera - Manresa!!) Us puc ben assegurar que la cursa era realment dura. Si aquestes paraules sortissin de mi, un corredor de fons que malgrat haver fet diverses mitges maratons i la marató de Barcelona, no havia fet mai una cursa de muntanya, no tindrien gaire credibilitat. Ara bé, quan això ho diu el Just Sociats (guanyador de la cursa i ben conegut en el mon de les curses de muntanya) la cosa canvia. Com ell va dir “la cursa te un dels trams tècnics més llarg de les curses de Catalunya. Aquest tram la fa dura, però no el canvieu ja que és un tret característic de la mateixa i que sempre la identificarà...”. Ara li diuen tram tècnic, jo li hagués dit camí de cabres.

Algú es preguntarà perquè vaig fer justament aquesta cursa, sense entrenament previ. Doncs perquè és la cursa del meu poble, i després de 4 edicions no tenia excusa per no fer-la.

Pel que fa a la cursa en si, eren 23 Km amb uns 1800 metres de desnivell acumulat. Al començament hi havia un quilòmetre d’asfalt, però bàsicament era tot pista forestal (uns 5 Km) i la resta eren senders i diferents trams bastants tècnics. Vaja que realment calia està ben preparat, tant física com mentalment.

La cursa era en si un trencacames important, ja que no hi havia pràcticament cap tram pla. Inicialment es feia un quilòmetre per dins del poble (i com que Tivissa només te pujades...), per seguidament sortir del poble, i després d’un quilòmetre més (amb una rampa del 20% d’uns 300 metres), començar la primera ascensió del dia a la Llena (350 m d’ascensió en 1,5Km.). Després d’això venia el tram més suau ja que hi havia uns 5 Km de baixada de pista forestal per arribar a la pujada i baixada de la Sabina de Poleso (150m de pujada en menys d’un quilòmetre). Després de la Sabina, venia el plat fort: la pujada a la Conca per arribar a la Serra de la Creu pujant i baixant per tots els diferents pics de la Cresta (roca foradada, Missamaroi, Tossa...). La pujada era d’uns 500 metres en 4 Km, però el problema era que després es crestejava durant 4 kilòmetres pel camí de cabres abans esmentat. Cada pic estava marcada per una bandera catalana, i les banderes no s’acabaven mai. Mira que hi he passat vegades i les he mirat moltes vegades aquelles muntanyes, però mai hagués dit que hi havia tants pics (directament en lloc de Serra li haguessin pogut dir “dent de serra”).

Això si, he de reconèixer que les vistes eren espectaculars. Vam gaudir d’un dia radiant i des de les muntanyes de Tivissa (pics d’una mica més de 700 metres) vam poder veure clarament el Montsant, tota la terra alta, la nuclear d’Ascó ;), els ports i el Delta de l’Ebre. Realment va valdre la pena parar una estona (el temps era el de menys) per fer unes fotos de postal.

Aquest tram realment va ser molt dur per un corredor de les meves característiques, però m’ho vaig prendre com una caminata per una Serra que des de petit he estimat i gaudit. Finalment, des de la Tossa (últim pic de la cresta) fins el poble, 3 Km cara avall (traient, como no, 200 metres de pujada grimpant) amb les forces justes que quedaven per arribar a l’arribada.

Això si: en arribar una bona botifarrada i una agradable sorpresa. No només ens van regalar la típica samarreta tècnica de la cursa, sinó que també es van regalar un forro polar commemoratiu.

Cal dir que en aquest sentit, l’organització va ser molt bona (de fet mig poble es volca en la organització, i que cal tenir en conte que està dins del calendari de curses de Catalunya per alguna raó). Una bona experiència.

Per últim, només dir-vos que aquest any la cursa va estar dedicada al David Duaigües i al Pau Costa, dos dels bombers que malauradament van morir en l’incendi de Horta de sant Joan, els quals estaven molt lligats aquesta prova (tant com a participants com a organitzadors). A l’inici de la prova, i amb companys bombers i amics d’Almatret es va fer un minut de silenci, mentre que al final de la prova es va lliurar unes plaques commemoratives als familiars. David i Pau descansin en pau.

I ara a preparar-se per la cursa de l’any que ve. Caldrà fer alguna prèviament....