Caminada infernal: Travessa Montseny 2008

La Travessa del Montseny és una de les 3 marxes, juntament amb la Travessa Viladrau - La Garriga i la Marxa dels Castells de la Segarra que no he fallat mai des del 2003, any que em vaig posar a participar seriosament en les que s'anomenen caminades d'ultradistància. Segurament serà per això que el diumenge 25 de maig no vaig pensar en res més que en fer-la. Suposo que també va influir ser conscient que si n'abandonava una altra, el petit somni de guanyar la Copa Catalana 2008 s'esvaïa. També, després de 6 anys, coneixes el recorregut al que t'enfrontes i saps exactament on són els perills. També potser per això vam anar cap a l'infern...

PRÒLEG

Deia Friedrich Nietzsche que "Aquello que no te mata te hace más fuerte". Aquesta coneguda frase sempre està molt bé aplicar-la quan necessites ànims davant un esforç incommensurable. El problema és que assumeixes que allò que estàs fent implica que corres el risc de morir, com Malauradament així ha estat en aquesta marxa.

Però, anem a pams i comencem pel principi. moltes fotos no us podré aportar donat el temps. Així que si encara esteu llegint aquesta entrada haureu d'aguantar la literatura barata d'un enginyer...

CAPÍTOL 1: LA SORTIDA

A les 4.00h a.m. estàvem a la porta del parking de casa nostra preparats per sortir a la marxa. Teníem ganes. El Jordi "Japo" per haver-se perdut la Romànica per la lesió al bessó. L'Atleta i jo per haver abandonat a la Romànica per les pluges i el perill que comportava.

Arribem una mica abans de les 5.00h a Aiguafreda i quan ens anàvem trobant la colla i passàvem a recollir el cartró dels controls comença a ploure fort. Ja recordava els meus grans amics del temps que havien comentat allò de ruixats dispersos i clarianes pel matí i que es posaria pitjor per la tarda... Per cert, la colla que havíem fet per aquesta travessa tornava a ser nombrosa: als habituals Vernet Bros (Raül & Dave), tornaven els Sampere Bros (Enric & Marc). "Escogí un mal día para regresar", parafrasejant Aterriza como puedas. També teníem a la Maria i al Josep, als Jordis (Atleta & Japo), retornava Jaume Don Palote, la incombustible Txell i, a més de jo mateix, havíem enganyat (mai millor dit, pobre) a l'Albert VLANsco.

Total que allà ens perdem. Cadascú busca lloc per aixoplugar-se i ens dispersem. Em trobo a la Maria de Caldes mentre també es posava l'impermeable, tot just per poder-la felicitar amb una setmaneta de retard. Intento omplir el cartró però queda tot moll. Espero i desitjo que puguin llegir la meva lletra, donades les circumstàncies. Total que trobant-me sol decideixo posar-me en marxa. Just llavors em trobo als Vernet Bros que m'han vist i ens retrobem. Però mentre preparo bastons, frontal i m'ajusto l'impermeable els torno a perdre.

CAPÍTOL 2: TAGAMANENT I PLA DE LA CALMA

Enfilo cap al Tagamanent. Una bona pujada i tota l'estona plovent. La pujada és dura i el fang sense arribar als extrems de Navàs es considerable. Les Salomon amb goretex aguanten bé. Cap a la meitat m'avancen els germans Vernet. Passa una horeta i arribo al coll de Sant Agustí. Allò encara empitjora. Allí deu començar l'infern, dic jo. Bufa un vent fortíssim i la pujada que resta fins al cim del Tagamanent és terrible. Temps just de fitxar i cap abaix. És impossible esperar a ningú en aquestes condicions. Els Vernet van una mica per davant meu. I just em creuo amb l'Albert que està patint de valent. Mentre baixo del Tagamanent em creuo amb la resta de la colla, exceptuant els Sampere Bros i el Jaume, que segur que m'ha passat i ni l'he vist. Portem només 5 km. I només penso en veure com estarà el pati en arribar al km 14 a Collformic.

Ja veig que la marxa haurà de ser una lluita contra tot i en solitari. Si et pares et geles. Vaig força xop. Ni goretex ni res. L'aiguat continua caient mentre creuo el Pla de la Calma i això fa que, a excepció del cos, cames, peus i braços vagi tot moll. Segueixo mig caminant mig trotant ja que això em permet entrar en calor. Pel Pla de la Calma atrapo als Vernet Brothers i segueixo fins a Collformic amb ells. Si ens parem estem morts. Ens fotem 3 donuts cadascun i sense pensar-nos-ho massa cap al Matagalls! Just abans de tirar amunt veig que arriba l'Enric. Fa bona cara. Quin retorn company!!

CAPÍTOL 3: MATAGALLS I SANT MARÇAL

Deu, si m'ho arribo a pensar no pujo! Em conec bé el camí. Hi he pujat potser 10 cops al

Matagalls. Però la boira, el vent de costat que fa que la fina pluja (o pedra) et piqui a la cara i pujar pel bell mig de torrenteres d'aigua fan que la teva resistència vagi minvant. La inseguretat que et provoca la boire juntament amb les dificultats pròpies dels que portem ulleres fan que dubti del camí a mitja pujada. Per sort em trobo un petit grup i tots seguim cap amunt.

Pràcticament ens xoquem amb la creu del Matagalls. Allí hi trobem heroicament a dos membres de l'organització intentant fer de control i anotant els nostres dorsals. "Hace falta valor...". Segueixo cap avall sense perdre ni un moment. Vaig sol. El Dave i el Raül deuen anar una mica pel davant. Així que intento fugir del cim del Matagalls. El repicar de les ràfegues de vent a les meves orelles m'està acabant de rematar. Quan aconsegueixo aixoplug pel mig del bosc allò sembla ja un paradís: ara només plou i el terreny està completament enfangat. Però no hi ha vent. "Sensei!! Sensei!". Em giro i veig als Jordis (Atleta i Japo) molt a prop. Just acabava d'atrapar al Raül jo! Estic content: el patiment compartit és fa més suportable.

Així que comencem a baixar com a cabres! Corrent entre torrenteres d'aigua, fang i pedregam. Cap abaix. Ens ho estem passant bé fins i tot...però continuo pensant en el que ens espera. la pujada grimpada a les Agudes. Això ja no em fa tanta gràcia.

A la baixada els Jordis es retrassen una mica però el Raül i jo arribem a la carretera. Una estona més i a Sant Marçal a avituallar-nos una mica. De cop i volta veiem pel darrera nostre que arriben els Jordis. Males notícies: l'Atleta s'ha torçat un turmell baixant. Merda! No és el millor dia per anar tocadet cap a Les Agudes i la baixada fins a Gualba. Diu que aguantarà...veurem.

CAPÍTOL 4: EL PERILL REAL...LES AGUDES.

A Sant Marçal l'Atleta es recupera un amica però diu que no vol esperar i menys quedar-se allí tirat. Així que el Japo, l'Atleta, el Raül i jo tirem cap a dalt. El Japo em diu que vagi al davant, no precisament per marcar el ritme sinó per conèixer millor el terreny ja que aquella pujada és perdedora en alguna part tot i estar senyalitzada. Decideixo posar un ritme suau per arribar amb forces a la part que em fa més por: la grimpada per la roca. A tots els sembla bé. Pugem tranquils però l'esforç es nota i es paga i les rampes inicials a Les Agudes són de les que després deixen marca a les cames (sobretot bessons). I comença l'hora de la veritat: la roca. La cosa està crua. No us enganyaré. Cal anar amb precaució. Tot i que obro el nostre grup hi ha força gent que també per davant s'ho pren amb totes les precaucions. Tot i així molts llocs de la grimpada són altament de risc. Per? dncs perquè amb el fred i l'aigua les mans han perdut força el tacte i, a més, et salten petits torrents d'aigua per totes bandes quan grimpes. Potser en aquest tram podríem haver avançat al grup de davant, potser podríem haver gunayat una mica de temps...però estic content de com ho vam fer. Coronem Les Agudes i en 30 minuts o menys, tot carenejant, ens plantem al Turó de l'Home. Només us diré, a tall d'anècdota, que a l'avitualllament li haig de demanar al noi que em faci el favor de obrir-me el plàtan que ens m'ofereix ja que no tinc tancte a les mans...i no sóc l'únic oi?

CAPÍTOL 5: DEL TURÓ A GUALBA, ELS DARRERS 16 KM.

I ja no m'allargo més. Només us diré que en aquest darrer tram es tirem cap a Santa Fe com a bojos. Ja no importa l'aigua, el fred, la boira,... Ja no evitem bassals, torrenteres que ens arriben als turmells, fang,... De fet caminem per on passa l'aigua perquè és per on rellisca menys. Atrapem al Miquel "atrapeu-looooo" al control de Santa Fe. Ell sempre tant content i feliç. Trotem i trotem de baixad aper la pista buscant les coves que permeten divisar Gualba ala llunyania. No arriben mai. Els quadríceps també es carreguen. L'Atleta no sé d'on treu les forces, però quan arribem a la pista comença a córrer com si hagués vist el diable. Segurament sí estava per allí. I ja sense parar ens plantem l'Atleta i jo a Gualba. ens trobem el Dave: 9h 7min. Nosaltres: 9h 41min, com l'any passat jo i el Jordi Japo però fantàstic amb aquest temporal. Darrera a 5 minuts arriben el Japo i el Raül. Però com que havien sortit 2 minuts més tard que jo si fa no fa més o menys el mateix temps. Sobre la màquina Jaume millor no us parlo: juga a una altra divisió, la dels runners (7 hores i 42 minuts). El Marc també estava per allí (8 hores 45 minuts).

PROGRESSA ADEQUADAMENT

• El nostre estat de forma i la nostra fortalesa mental.
• L'actitud del Josep. Semblarà una tonteria però saber exactament on estan els límits i en aquest cas fer abandonar a la Maria en el seu estat a Sant Marçal (li va costar ja que mai havia abandonat cap prova) mereixen tot el meu reconeixement. Sempre primer la salut.
• El retorn del Marc i l'Enric. Dura la prova del retorn però èpica. És una llàstima que no pugueu venir més sovint, tot i les poques estones que podem compartir, i menys encara en una marxa com aquesta.

NECESSITA MILLORAR (i molt algunes coses)

• Òbviament la mort del company de la UEC Anoia que va caure mortalment a la pujada de les Agudes. Ànims per a tota la família, companys i amics.
• La qualitat dels avituallaments. Crec que donat l'esforç de la prova i, a més, agreujat pel temps la qualitat dels avituallaments comparativament parlant amb altres curses no està a l'alçada.
• El tema evacuació. Sí, ja sé el que diu el Reglament: "...Tampoc es responsabilitzarà dels abandonaments que es produeixin". A la Romànica el Reglament era exactament igual i l'Organització va fer mans i mànigues per traslladar a la gent des de qualsevol punt de control que desitjava abandonar. I propers a Navàs no eren, us ho asseguro. Em sembla preocupant que el nostre company Josep decideix abandonar a Sant Marçal portant a la Maria amb clars símptomes d'hipotèrmia i l'Organització els va poder traslladar només fins a Santa Fe. El Josep va haver de trucar a un taxi que el traslladés de Sant Fe a Gualba per recuperar el seu cotxe i tornar a casa seva amb la Maria tremolant (això sense comptar el cost econòmic que li va suposar).

LA REFLEXIÓ (altre cop)

Si em llegiu, recordareu que fa 15 dies, en abandonar la Marxa Rromànica de Navàs, em preguntava si tant la FEEC com els organitzadors de la marxa eren conscients dels perills que es corrien i, també, que em semblava una inc0herència que des de certs estaments es cridi a la prudència i seny i per altra banda es permeti institucionalment córrer certs riscos.

Per la Romànica no puc parlar (sí que ho poden dir alguns dels meus companys que han fet les dues) però per la Travessa que fa 6 anys que la faig sí: el risc existia i tots el que coneixem la prova estàvem tota l'estona pensant en la pujada a les Agudes. Em costa de creure que els organitzadors no ho pensessin.
Això només és una reflexió. No sé qui té resposnabilitat sobre aquest tema ni pretenc ser acusador de res. En l'anterior entrada algú de Navàs em va comentar que la FEEc els apretava per no suspendre les proves. Seguidament l'Albert de la FEEC em deia que cada prova és sobirana de decidir si suspendre la prova o no. Tampoc conec com que el tema subvencions etc. (si n'hi ha) en cas de suspensió de la prova...
Curiós, segons em va explicar la Txell que malauradament va viure en primera persona el mortal accident, que fos l'equip de salvament i les assistències les que decidissin prohibir definitivament el pas per aquella zona i no ho fes abans la pròpia organització.

És obvi que par altra banda és fàcil dir que la decisió d'anar o no a una prova és del propi marxador, però llavors entraríem en el debat de la funció i objectius de les entitats públiques (perquè fem campanyes de salut, de conduir prudentment, etc.). També és cert allò del famós reglament que diu, i cito textualment, "L'Equip Organitzador no es farà responsable dels accidents o danys que puguin rebre o produir els participants i no estiguin garantits a l'assegurança de la llicència federativa. Tampoc es responsabilitzarà dels abandonaments que es produeixin." Però, per altra banda, el senderista també veu que si vol obtenir la Copa Catalana de Caminades de Resistència i les proves no s'anul·len per motius de temps ja hagués abandonat Matxos, Romànica i Montseny (sense comptar les previsions que hi havia per Montserrat) i la fita seria impossible. Fins on val la pena arriscar? Una cama trencada no és suficient? Sempre hem d'esperar una desgràcia greu per reflexionar?